La vida comença i acaba, però i mentrestant?
La família Pla-Solina passa per l’Auditori amb el seu espectacle ‘Travy’
L’Actual – Jaume Clapés Solé
L’espectacle Travy sembla donar resposta a la pregunta del titular d’aquest article i es descobreix, a mitja funció, com una reflexió sobre l’existència: sobre la vida i, sobretot, sobre el seu final. Entenent que la representació teatral té la mateixa estructura que la vida i, com es pregunten a l’obra, aquesta comença i acaba, però i mentrestant?
El públic entrava a l’Auditori, dissabte passat, des de darrere l’escenari i, en creuar-lo, veia tot el pati de butaques davant seu. Amb aquest gest la companya semblava convidar al públic a l’espectacle de la vida. L’experiència teatral, com la vida, és tot allò que passa en sortir de darrere el taló fins als aplaudiments finals.
L’obra és un homenatge a la mateixa família que l’interpreta, la família Pla-Solina (de nom artístic Travy) on cada un dels membres funciona com a propi alter ego. El fill petit vestit de gala (Oriol Pla, tornant dels seus èxits) es retroba amb els seus pares i la seva germana per proposar-los un fer un espectacle junts.
Aquest projecte serà el detonant perquè la família pugui demostrar tot el seu talent arrelat en el clown i el teatre folklòric (“som joglars” repeteix en diverses ocasions el patriarca), però també permetrà veure la relació entre ells, en un exercici metateatral. Oriol Pla exerceix de director de l’obra tant fora com dins la ficció on intenta anar guiant els internats de la família i introduint totes les seves aportacions per a crear l’espectacle.
Com no podria ser d’una altra manera en una família catalana, la proposta comença amb un àpat familiar que va deixant pas, en diverses ocasions, a escenes o possibles números per a l’espectacle que semblen improvisats per la família. I just quan la fórmula sembla esgotar-se, el director diu que l’espectacle està quedant massa Pla, broma que el públic va saber apreciar.
Va ser llavors quan es va deixar entreveure l’autèntica reflexió de l’espectacle, quan la mort va treure el nas. Havíem estat assistint a tot allò que passa mentrestant la vida comença i acaba: “Aquest podria ser l’últim espectacle que fem junts”, diuen a l’obra.
El pare i la mare encaren el final de la vida, i de l’espectacle, en una escena on celebren totes les fites aconseguides, la companyia que s’han brindat i el gaudi que han viscut fent allò que els agrada fer. Un preàmbul preciós per a un final èpic on no va faltar circ i on va destacar el disseny sonor que ja havia estat deliciós durant tot l’espectacle.
