Momo, la nena que sap escoltar
La companyia Anna Roca recrea l’univers d’Ende en una obra que critica el consumisme
L’Actual – Jordi Rius
Actors i públic comparteixen espai a l’escenari. || D. ESPADA
Michael Ende va escriure Momo o l’estranya història dels lladres de temps i de la criatura que va tornar el temps robat als homes el 1973. Aleshores, l’obra ja va suposar una dura crítica social cap al consumisme i cap a l’abandonament de les relacions socials. De fet, un tema totalment d’actualitat 51 anys més tard.
L’adaptació que ha fet la companyia de teatre Anna Roca i que es va poder veure dissabte passat a l’Auditori sap explotar el concepte que destil·la l’obra: el temps per estimar, riure o gaudir amb qui estimem, el tenim hipotecat, sobretot pel treball i de produir cada vegada més. I ho fa en una posada en escena increïble. Una glorieta circular d’un jardí botànic abandonat rep el públic assistent enmig de l’escenari. El públic s’ha d’asseure a dins, tot i que hi ha espais per on aniran entrant els personatges i, de passada, sorprenent el públic. Música d’acordió, hàbils jocs de llum, titelles, ombres xineses que poden aparèixer a qualsevol racó de la glorieta prèviament habilitada amb tota mena de recursos ajuden a reforçar la història.
La nena protagonista, la Momo, té la capacitat de saber escoltar i, tot i que sense ningú sàpiga d’on ve ni qui és, de seguida rep el suport i la tendresa de tothom, que l’ajuda a fer la seva casa habitable. La gent se l’estima i tots els personatges que desfilen per la glorieta donen gràcies a la Momo perquè els ha ajudat en els seus conflictes. En un moment donat, hi apareixen els homes grisos que es dediquen a convèncer la gent que el temps és un bé preuat i no es pot perdre. Aquí, segurament, els adults que acompanyaven els seus fills i filles a veure l’obra potser es veien identificats amb la dèria del treball pel treball o els petits s’adonaven a través del muntatge que necessitaven el màxim de complements d’una joguina per no avorrir-se.
Momo és una obra que sap arrencar somriures, però també fa reflexionar sobre la necessitat de no ser tan esclaus del nostre temps, de viure la vida amb imaginació i de saber estar i aprofitar els moments que tenim amb aquells que ens envolten.
