Despullant els prejudicis
‘Nua. Radiografia d’un transtorn’ aborda amb sinceritat un transtorn de conducta alimentària amb un monòleg esplèndid d’Ann Perelló
L’Actual – Marina Antúnez
Intensa i sense filtres, així s’exposa Ann Perelló, protagonista i coautora de l’obra Nua. Radiografia d’un transtorn, que dissabte va omplir la Sala de Petit Format de l’Ateneu en una doble sessió (18 h i 20.30 h). El muntatge explica la història real que la mateixa Perelló va patir dels 14 als 24 anys, l’anorèxia i la bulímia. Ara en té 31. Amb aquest punt de partida, l’actriu recrea diverses situacions de la seva adolescència on ha sentit que alguna cosa no anava bé. Aquesta malaltia l’atrapava en moltes de les situacions quotidianes, com ara en les converses amb les amigues, en la relació amb la seva mare, en la relació amb els nois, la relació, al cap i a la fi, en tot el que és significant per a la vida.
Justament amb la vida és amb la que s’exposava, i explica com se sentia i com va intentar dissimular, davant del món, la seva conducta autodestructiva. A través del que ens va explicant, en forma de monòleg, l’espectador s’adona que aquest transtorn impregna la noia cada vegada més intensament. “Perdre una mica més de pes, només una mica”, diu a escena. I comptar calories de tot el menjar que ingereix, de tot l’esport que fa, de tot, absolutament tot. Atrapada en aquest univers, les experiències que recorda són del tot reconeixibles per bona part del públic, hagi patit o no aquest transtorn, una malaltia que tenim massa a prop perquè se’ns imposen uns cossos i una bellesa estereotipades. Sobretot a les dones, sí, sobretot a la majoria de dones.
Nua. Radiografia d’un transtorn no parla d’una noia jove que encara està buscant el seu “jo” sinó que parla de moltes altres dones, independentment de l’edat que tinguin. Ja quan naixem, recorda Perelló en el seu discurs, se’ns imposen uns cànons, el que se suposa que hem de ser i fer, tan sols per ser dones. I anem creixent i aquesta imposició no desapareix. I l’autoexigència d’una mateixa per complir aquests cànons no ens deixa ser lliures. Reconeix que la cura absoluta del transtorn de conducta alimentària és fràgil i que sempre roman, a l’ombra. I la societat no hi ajuda, a superar-la, perquè rebem estímuls constantment que ens recorden com ha de ser el nostre cos. En aquests transtorns, el més cru és la indiferència dels altres, quan moltes vegades no es vol creure la gravetat de la malaltia.
Ann Perelló desemmascara sense prejudicis un personatge sincer, espontani, fresc i remogut, en una interpretació esplèndida que arriba al més petit i al més gran. Interpel·la el públic, ja a l’inici, per a fer-lo reflexionar: “Tu què has dinat avui? I tu?”. Amb el seu accent balear, Perelló ens endinsa al seu món, a la seva intimitat. Tenint en compte que aquest que explica ara amb l’obra és el seu cas real, sabem que és una valenta perquè, sense por, l’ha sabut compartir amb gran mestratge. Sempre amb el vistiplau, és clar, de Marta Aran, la directora del muntatge.
