Auditori de Castellar del Vallès

Com les paraules curen la tristesa

‘Les croquetes oblidades’ es va poder veure diumenge a l’Auditori Municipal; el muntatge parla del dol

L’Actual – Marina Antúnez

Les croquetes oblidades, un treball a tres bandes entre Les Bianchis, Clàudia Cedó i Israel Solà, es va poder veure diumenge al matí, a l’Auditori Municipal. L’obra posa sobre la taula un tema tant important i sovint tan cru com és la mort. A través de la història de la Pepa, una nena que perd la seva àvia i, amb ella, la recepta de les croquetes que li feia, el muntatge aborda el dol des de diferents punts de vista: la pèrdua d’una persona estimada, el canvi de lloc on vivim i l’arribada a una nova escola, i l’abandó d’un objecte d’infantesa com és la manta que havia cosit l’àvia a la Pepa. 

La Pepa té dues mares, amb les seves curioses particularitats. En aquest sentit, el muntatge aposta també per l’humor, en uns personatges que ens fan riure per com actuen. A més, al muntatge també hi apareixen personatges nous, que es transformen en altres i que ens fan viure amb ells les aventures de la història.

Immersos en aquest univers, l’espectador gairebé no s’adona que l’escenografia queda despullada d’atrezzo, sense afegir objectes externs als mateixos personatges, i que són les mateixes actrius – la Gemma Martínez, la Bàrbara Roig i la Queralt Casasayas – les qui ens ajuden a imaginar aquests universos tan diferents: la casa nova de la Pepa, el país imaginari del Xim Pum on van a parar totes les coses oblidades, l’escola de la Pepa amb la mestra inclosa, el pati de l’escola, fins i tot un túnel màgic que trasllada en l’espai.

El vestuari, a Les croquetes oblidades, intervé com un personatge més, ja que amb els diferents vestits ens fiquem dins la pell de la mateixa Pepa i les seves amigues, les mares, i objectes perduts com la manta, un xumet o una barrufeta esparracada. 

Al llarg de l’obra, a través de peripècies i aventures que passa la Pepa amb les seves dues amigues, l Mireia i la Roser, anem descobrint com les coses que ens fan patir tampoc no es poden amagar ni fer fugir sense mrar-les de cara.

A partir d’aquest fil argumental, l’espectacle tracta temes que ens preocupen a tots, a petits i grans, i ens interpel·la; ens posa davant dels nassos les diverses possibilitats que tenim per afrontar la tristesa: amb el silenci, amb les excuses, o parlant-ne sense avergonyir-nos-en. Sobretot, la tristesa provocada pel dol. En aquest sentit, es posa sobre la taula com la nostra societat sovint s’esforça en oblidar i subestimar la tristesa davant d’una pèrdua, com si no parlant-ne no existís o ens fes menys mal. I que, en canvi, la redempció i cura només arriba si fem justament el contrari, quan ens atrevim a parlar-ne.