El coratge per ser un mateix
WeColorMusic va recordar la història d’Alan Montoliu, un jove que es va suïcidar pel bullying patit
L’Actual – Marina Antúnez
Alan, el musical, de la companyia WeColorMusic, va omplir de gom a gom l’Auditori, dissabte passat. Aquest musical s’inspira en una història real, la de l’Alan Montoliu, un noi de 17 anys de Rubí que ara fa vuit anys es va suïcidar a causa del bullying patit a l’escola i al carrer per la seva condició trans.
La proposta teatral ha estat creada i dirigida per Mar Puig i Mateu Peramiquel, i interpretada per Ander Mataró i Vinyet Morral (personatges protagonistes), Patricia Paisal (mare de l’Alan) i Benjamí Conesa (diversos personatges).
El muntatge que es va poder veure a Castellar, i que s’ha vist en tants altres escenaris, es converteix en una porta d’entrada a temes necessaris d’abordar, com la identitat personal i la llibertat individual. Coartar aquesta essència humana pot conduir les persones a prendre decisions molt extremes i desoladores.
Alan, el musical ens emociona i això fa que la història arribi als espectadors d’una manera molt fàcil, intuïtiva, sincera. A l’escenari, l’Alan té el seu alter ego que és la Mia, “la peque”. Quan es va fent gran s’apodera com a Alan. Si bé se sent recolzat per la família, sobretot, per la seva mare, la pressió social és molt forta, massa forta i se li fa impossible superar el dolor que sent.
L’Alan és jutjat per la societat, que segueix plena de prejudicis. Ell sent el rebuig en primera persona, la crueltat de persones que el rodegen, dels companys de l’escola, dels mestres, etc. S’aïlla perquè sempre ha volgut tenir cura dels altres i no els vol fer patir.
L’Alan busca la felicitat i ho fa fins al final, fins que ja no pot seguir lluitant en solitari davant d’un monstre que s’ha fet massa gros. Alan és l’iceberg de tots els infants que se senten actualment assetjats, menystinguts, insultats, injustament tractats, incompresos, rebutjats.
WeColorMusic ha cregut que era una necessitat explicar la història de l’Alan perquè quedi clar que tothom té dret a seguir els seus somnis i ser qui és, la diversitat forma part de la nostra existència. I la sociabilitat, ja que ningú ha nascut per estar sol. La companyia lluita, des de l’escenari, perquè no hi hagi més Alans per plorar.
Moment de l’obra ‘Alan, el musical’. || Q.P.
La història de L’Alan també es va explicar en un documental, l’any 2019, dirigit per Marc Parramon i David Fernández de Castro. Es va titular Em dic Violeta i parlava sobre els menors transsexuals a través de dues històries reals. La primera, la de Violeta, que amb sis anys va desconcertar els seus pares quan els va dir que volia dir-se i vestir-se com una nena, i el de l’Alan Montoliu, víctima d’assetjament escolar continuat que no va superar la pressió social i que es va suïcidar quan tenia només 17 anys.
D’altra banda, a la plaça Salvador Allende de ciutat natal de l’Alan, Rubí, es va col·locar un banc amb el nom de l’Alan que encara es conserva.
