Per molts Joan Carreras més als escenaris
El muntatge ‘Història d’un senglar (o alguna cosa de Ricard)’ va fascinar el públic, tant pel text com per la interpretació
L’Actual – Marina Antúnez
El muntatge de Temporada Alta – Grec, Història d’un senglar (o alguna cosa de Ricard) va deixar el públic enganxat a la cadira, aquest dissabte. L’obra escrita pel dramaturg uruguaià Gabriel Calderón aconsegueix una posada en escena sublim gràcies a tot l’equip que l’ha fet possible i que hi deixa l’empremta, com és també el cas de la traducció que hi aporta el castellarenc Joan Sellent. Són merescuts els premis que ja ha rebut proposta: el Premi Max 2021 al millor actor per a Joan Carreres i el Premi Butaca 2021 al millor espectacle de petit format i al millor actor teatral per a Joan Carreras.
L’actor Joan Carreras, precisament, és qui s’enfronta a un monòleg d’una durada de més d’una hora, capbussant-se en una obra eminentment de text. Ell és qui s’enfronta al repte d’interpretar el personatge shakespearià Ricard III, un monarca despiatat i interpretant també al propi actor Carreras, en un joc metateatral que confon personatge i persona. En Carreres hi veiem també la seva transformació en la Reina Margarida, o bé en un directoret d’escena aficionat, o en una intèrpret acabada de sorgir del teatre, o en un altre actor de nom Enric, “un nom més shakespearià impossible”, segons paraules de Carreras, del mateix text de Calderón. Com si fos un transformista, fascina la capacitat de l’actor per fer tants canvis de registre.
Tres grans temes s’aborden en aquesta obra són l’ambició, el poder i el mateix fet teatral i el que comporta el teatre. En aquest últim terme, es critica la banalització que, massa vegades, es fa de les arts escèniques. Encarnant Ricard III, però també despullant-se de prejudicis el mateix Carreras, manifestament ens expressa ambició, supèrbia, autoritarisme i sí, una gran intel·ligència. Sense dubte, la gran interpretació de Carreras ha sorprès la majoria. Veiem que la seva interpretació creix en el marc d’una atmosfera íntima, només ajudada de petits canvis de vestuari, una mica de maquillatge, uns ajustos d’il·luminació. De gran dificultat memorística però amb una gran destresa lingüística, Carreras fa, en alguns moments, discursos grandiloqüents, en altres, bromes amb el públic. Trenca la quarta paret, fins i tot, interpel·lant-lo. També estableix diàleg amb els tècnics de sala, amb la companyia teatral que se suposa que està assajant el muntatge de Ricard III.
La melodia en l’oralitat del text hi és ben present, amb un ús ajustat i adequat de cada paraula a final de frase, i portades a l’actualitat, aconseguint que es pugui escoltar com un text atemporal. I evitant l’obra en vers isabelí perquè, diu irònic el mateix l’intèrpret, “diuen que és el parlar difícil”. El que és clar que el text d’aquesta obra és una joia, i que qui s’hi posa al capdavant per deixar-hi la pell, un actor sublim. Tan de bo que molts més Joan Carreras als escenaris puguem gaudir.
