Auditori de Castellar del Vallès

Una hora per entendre el patiment mental d’una vida

La funció Suite TOC núm6, de Les Impuxibles, va arribar a la seva fi dissabte, a l’Auditori Miquel Pont

L’Actual – G.Plans

Com deu ser veure un anunci de la DGT per televisió i relacionar-ho, directament, amb què la teva germana és a punt de tenir un greu accident? O no poder treure’t del cap que t’empassaràs un vidre amb qualsevol cosa que mengis? I si no pots deixar de pensar, encara que ho vulguis amb totes les teves forces, que alguna cosa dolenta és a punt de passar a qui estimes? És insofrible, angoixant, pertorbador. Són pensaments incontrolables amb què la pianista Clara Peya ha hagut de conviure per culpa d’un Trastorn Obsessivo Compulsiu (TOC), que li van diagnosticar fa 11 anys i que l’ha obligat a medicar-se des d’aleshores. 

Suite TOC núm. 6, de Les Impuxibles, va aterrar dissabte al vespre a l’Auditori Miquel Pont per a reflexionar sobre el patiment mental. A través de la dansa i la música, especialment el piano, l’obra repassa 11 fases vitals marcades per un TOC, entre les quals les crisis, el diagnòstic i, al final, una xarxa de suport afectiu imprescindible. En tot moment, la tensió escènica és alta, en alguns moments angoixant i difícil de digerir.

Mentre el públic es posava a lloc, minuts abans que comencés l’espectacle, Peya ja era asseguda a davant del piano, tocant. Una estona després, l’espectador compren que no tocava per al públic, sinó per ella mateixa. Però això també forma part de la funció, el fet d’entendre que per a l’artista tocar compulsivament el piano ha estat, al llarg de la seva vida, una manera d’intentar escapar de pensaments intrusius. 

L’obra no només reflexiona de forma alliberadora sobre el patiment que ha suposat el TOC per a l’artista. També ens explica com ho ha viscut la seva germana. Ariadna Peya, que és la coreògrafa i una de les intèrprets de la funció. Descarnadament, al final relata als espectadors que és impossible poder-se responsabilitzar de la felicitat de la seva germana: no depèn d’ella, per més que intenti fer-la viure millor. Acaben de formar part de l’equip d’interpretació Èlia Farrero, Pau Vinyals i Adrià Viñas. A l’escenari, l’amalgama de dansa conceptual, música, text i efectes d’il·luminació ens fan comprendre la vida d’una persona amb TOC. 

Però Suite TOC núm. 6 va més enllà. Extrapolen el patiment mental a la societat en general, que consideren “malalta”, alimentada per les desigualtats i el capitalisme. I què és estar malalt? “Que tiri la primera pedra qui no senti angoixa”, venen a dir al públic. 

Després de tres anys de recorregut, l’espectacle arribava a la seva fi aquest dissabte al vespre a Castellar. Va ser l’última funció. Per desengreixar la intensitat de l’obra, cap al final els intèrprets s’aturen a interactuar amb el públic. Se’ls notava especialment emocionats, després de posar el punt final. Pe a molts espectadors, va ser tota una hora per prendre consciència del patiment mental que acompanya, a vegades, tota una vida.

L’intèrpret Pau Vinyals – SILVIA POCH