El missatge emocionat de ‘La motxilla de l’Ada’
La companyia Teatre al detall, amb La Tresca i la Verdesca, van posar sobre l’escenari el tema de la identitat de gènere
L’Actual – Marina Antúnez
L’Auditori Municipal va acollir, diumenge passat, l’espectacle La motxilla de l’Ada, de la companyia Teatre al Detall, que tornava a Castellar amb el trio La Tresca la Verdesca, convertits per aquest muntatge en Les Tietes. Teatre al Detall sempre emociona i toca la fibra. Ja ens va deixar amb la boca oberta quan, fa uns anys, van venir al poble a presentar L’Endrapasomnis i ens van tornar a commoure amb La nena dels pardals. Aquesta vegada, el llistó segueix essent alt, més que mai. El tema que en aquesta ocasió tracten és el de la identitat de gènere. I el pensen perquè sigui entès tant per als més petits de casa com per als més grans.
L’obra se situa en un teatre. El pare i la mare d’una nena que es diu Ada volen explicar al públic la història de la seva filla, que ara té 9 anys. De fet, la seva filla va néixer com a Adam. Aleshores, era un nen i com a tal el tractaven. Ja abans de néixer, no només a l’Adam sinó a totes les persones, ens posen una motxilla – invisible als ulls – en funció del nostre sexe. I aquesta motxilla va creixent, amb experiències que ens ajuden a créixer, però amb d’altres que ens impedeixen ser com som, o ser qui som, més aviat.
Teatre al Detall transita, a través de la paraula, del gest i de la música marxosa de Les Tietes, – que toquen en directe a l’escenari – en aquesta experiència de l’Ada. La nena no apareix en cap moment però sí que sentim la seva veu i veiem els seus dibuixos, projectats al fons a través d’una pantalla. Els seus pares, a poc a poc, van desgranant les pistes que, sense saber-ho aleshores, ja els donava la seva filla. La figura de l’àvia també hi apareix com element catalitzador d’emocions, i els amics de l’Ada, la Carla i el Mateu, i el perepunyetes de la classe, el Ricard, i la botiguera, i els monitors de les colònies i tot un univers que va teixint l’Ada i la seva personalitat.
Com a espectadors, ens adonem dels entrebancs que la societat, sense sovint adonar-nos de res, pot arribar a posar perquè un individu pugui expressar-se plenament en tots els sentits, emocionals, socials, comunicatius, sexuals, i com se’n poden ressentir els caràcters de la persona si no se la deixa ser el que vol ser.
Cada moment de l’obra ve marcada per una atmosfera que acompanya el text d’una manera sensible i ocurrent. En aquest sentit, l’escenografia no és gens ampul·losa però molt acurada, amb les projeccions audiovisuals, els músics en directe que acaben l’obra simulant, fins i tot, un concert de rock amb els actors que es tornen un component més del grup, els sons i els gestos tan ben pautats. Un cop més, Teatre al Detall ens deixa enganxats a la cadira gaudint de la part visual que també cuiden tant.
Però, sobretot, a l’obra La motxilla de l’Ada hi ha amor. La dels pares cap a la seva filla, la dels amics de l’Ada, la de l’entorn que finalment la deixarà ser. Aquest sentiment sincer serà el que permetrà que l’Ada pugui ser feliç, finalment. L’esforç no és gran, com diuen Teatre al detall, “no cal que ni ho entengueu, ni ho accepteu, només que ho respecteu”. En acabar la funció, el públic també s’ha enamorat i s’aixeca de la cadira aplaudint efusivament, demostrant que Teatre al Detall ha fet aflorar les emocions i més d’alguna llàgrima.
