La gràcia de fer riure i viure la vida
Guillem Albà i La Marabunta fascinen el públic de l’Auditori amb l’espectacle de música i humor ‘Jaleiu’
L’Actual – Jordi Rius
És un artista total: pallasso, humorista, actor, director de teatre, presentador de televisió i ràdio. Guillem Albà, deixeble de Jango Edwards, entén l’espectacle com un tot i així ho va transmetre dissabte al públic que el seguia extasiat durant la representació de ‘Jaleiu’ . Complint la màxima d’Edwards, que va dir que “fer el pallasso és simplement una manera divertida de ser seriós”, Albà es va proposar des del minut 1 intentar arrencar el somriure als espectadors i trencar de seguida la barrera de la quarta paret, fent més d’una passejada per la platea. Aquesta era la intenció, que ja es va posar en pràctica des del moment que va sonar la megafonia anunciant que no es podia parlar ni fer fotos ni utilitzar el mòbil. Però a partir d’aquí, la veu de la veu en off -que era la de la periodista Natza Farré- va començar a dir un seguit de coses i accions que estaven prohibides, cada vegada amb més restriccions, tret d’una: riure. I és que l’espectacle Jaleiu no té més pretensió que aquesta: riure, si pot ser amb rialles, i celebrar les petites coses del dia a dia i que estem vius.
Albà, com a director d’orquestra, broda la seva interacció amb els sis músics de La Marabunta (Edgar Gómez, Àlvar Monfort, Albert Comaleras, Martí Soler, Luisma Villegas i Irene Garcés) fins al punt de dominar-los amb un comandament. Aquests esquetxos estan tan ben harmonitzats que l’espectador queda molt sobtat com els músics poden interrompre la seva actuació i reprendre-la sense perdre el ritme. I Albà com a director d’orquestra s’erigeix de vegades amb el comandament a la mà com a qualsevol artista, Freddie Mercury o Beyoncé, només fent uns petits passos totalment reconeixibles. La primera interacció amb el públic va acabar abocant una paperina enorme de crispetes entre el públic. Sobretot van quedar inundades les primeres files de la platea després de l’advertiment d’Albà del fet que “pillaríeu fixe”.
I el que no té pèrdua és l’escena d’un Albà totalment transformat en un policia nord-americà, això sí amb un pretès anglès macarrònic, que juga amb els músics a fer servir una pistola. I show you, I show you deia Albà a l’hora de fer servir l’arma perquè I’m a policeman. Caracteritzat de policia, l’humorista s’assemblava físicament a Borat Sagdiyev ,el personatge de ficció satíric creat i representat per l’humorista Sacha Baron Cohen. Encara que l’humor de tots dos no té res a veure, perquè l’humor de l’artista català no t’incomoda, simplement t’arrenca somriures.
I la traca final, la celebració d’un aniversari. No desvetllarem res del que passa, però la posada en escena del que ha de ser una celebració es fa amb un autèntic desplegament d’atrezzo. I com a bon músic, Albà, fent seu la frase d’algú altre que deia que “de les penes fem poemes i del fracassos fem planassus perquè no hi ha cap altra opció que passar-ho bé i muntar un bon JALEIU” es va dedicar a recórrer la platea cantant i provocant que el públic enlairés les mans i encengués la llanterna dels mòbils. És potser un del millors moments de l’espectacle, que aconsegueix la simbiosi amb el públic, una de les grans basses del pallasso català.
