L’insubstituïble Pep Plaza
L’actor va exhaurir entrades a l’espectacle ‘El substitut’, un dels més ovacionats que es recorden de les darreres temporades teatrals
L’Actual
L’actor Pep Plaza va alçar de la cadira tot el públic de l’auditori Miquel Pont en una de les ovacions més llargues i intenses que es recorden de les últimes temporades culturals. L’imitador va portar a Castellar El substitut, una obra hilarant en què durant 90 minuts ell tot sol juga magistralment amb la imaginació dels espectadors a través de les imitacions. En total, interpreta una cinquantena de personatges famosos, des de polítics fins a artistes, passant per cuiners, comunicadors i actors. La llista és llarga: Aznar, Zapatero, el rei emèrit, Pujol, Lluís Llach, Sabina, Elvis, Santi Millán, Xavier Sardà, Joan Pera o David Verdaguer.
Plaza ha demostrat sobradament el seu talent per identificar els trets carismàtics de personatges públics i per fer imitacions divertides, sense malícia però amb molta ironia, que són automàticament identificables. N’hi ha que ja les hem vist moltes vegades al Polònia de TV3, per tant, l’actor tenia el repte d’oferir a la sala una cosa nova i sorprenent, que es diferenciés dels gags televisius que el públic ja coneix. No era gens fàcil, però a El substitut ho aconsegueix. D’entrada, ja va entrar a l’auditori amb energia, escalfant el públic fent-lo aplaudir i cantar.
L’obra es basa en una història que permet justificar les nombroses imitacions. Pep Plaza comença narrant els seus inicis a l’hora de copiar personatges públics, per exemple, disfressant-se d’Eugenio quan només era un nen. Aleshores, hi posa ficció per explicar que, arran del seu talent incipient per a les imitacions, uns quants famosos el contracten perquè es faci passar per ells i faci les seves feines. Aquesta premissa li serveix per encadenar una escena rere una altra amb aparicions inesperades de personatges, burla i moments esbojarrats que freguen l’absurd.
Plaza no deixa de sorprendre en un espectacle molt exigent físicament, en què canta, toca la guitarra, el piano, balla i no s’atura ni un moment perquè les riallades no decaiguin. Amb un final rodó, molt musical, que fa que sigui una obra insubstituïble.
